Sí. Fem servir un parell de cookies, i una ni tan sols és nostra. N’haurà d’acceptar-les per estalviar-se aquest missatge que ensenyem per imperatiu legal

“Aproximació pràctica a la teoria comunicativa de la Validació (i II)”, notícia a Interdixit

Disseny + Desenvolupament. Multimèdia. Web. Comunicació. Grafisme. Art

Notícia: “Aproximació pràctica a la teoria comunicativa de la Validació (i II)” de la secció Tendències

Aproximació pràctica a la teoria comunicativa de la Validació (i II)

Infografia de Gabriel Gianordoli de fàcil comprensió
Infografia de Gabriel Gianordoli de fàcil comprensió

Si a la primera part ens aturàvem en els elements teòrics que sustenten la teoria de la comunicació que defineix l’era de la Validació de Fonts a Internet, en aquesta segona i última part ens detindrem en les pràctiques de comunicació corporativa més adequades per aprofitar les noves circumstàncies.

Com es recordarà, segons aquesta teoria ens trobem en una nova era comunicativa a Internet en què l’usuari rep una sobrecàrrega informativa des de múltiples fonts. El ciutadà està immers, a Internet, en un ecosistema en el qual els mitjans es classifiquen dins de quatre grans esferes que interactuen mútuament, es retroalimenten i es complementen, bombardejant constantment amb informacions que resulta difícil atendre.

De forma pràcticament inconscient, l’usuari d’Internet ha reduït les fonts informatives a les quals accedeix dins d’aquestes quatre esferes informatives, seleccionant en funció del seu temps de consum disponible i la fiabilitat de les mateixes. Només així pot triar la informació vàlida del soroll que acompanya la comunicació.

La teoria defineix, per tant, un nou marc en el qual no n’hi ha prou en posar en circulació les informacions corporatives, sinó que cal ficar-les dins del circuit de confiança de l’individu perquè puguin ser consumides i, amb sort, retinguts els seus conceptes. Cal combatre, a més, la desconfiança del consumidor final de la informació i introduir-se en el seu propi ecosistema de fonts fidedignes.

Per a això, apuntem algunes de les accions que s’han d’incorporar a l’organització com a política informativa:

Localització-creació de l’expert
La font informativa deixa de ser l’organització, que es converteix en portaveu i eina perquè l’expert es comuniqui.

L’expert ho és en si mateix. És la persona que més en sap sobre la matèria i que millor pot aconsellar, prescindint d’interessos comercials o plantejant obertament l’existència de conflictes d’interessos, per no induir a enganys.

Totes les organitzacions tenen en el seu si un expert. Cal localitzar-lo. I probablement no es trobarà en l’estructura directiva de l’empresa. Cal pensar en el taller mecànic, quan el propietari no s’aclareix i demana l’opinió a l’operari d’edat que es troba al fons del garatge amb el cap dins del capó. Aquell és l’expert. I el client li farà més cas que al cap del taller. Per tant, caldrà buscar-lo en l’organització i donar-li veu.

Si no existeix, caldrà buscar un expert o crear-lo i donar-li les eines perquè pugui comunicar-se en línia.

Tot i que la propagació del seu missatge sigui menor, la seva eficiència és màxima. I a mig i llarg termini la seva veu s’institucionalitzarà associada al nom/marca de l’organització.

Jerarquització de la informació
La informació pràctica s’ha de presentar ordenada de major a menor importància o històricament. La millor opció és tenir l’assessorament de periodistes professionals per oferir un millor i més ràpid accés a l’audiència.

Si una informació està plena de dades complexes i es presenta molt fragmentada en diferents documents o pàgines web, o, fins i tot, es tracta d’informació massa extensa, cal trossejar-la i resumir-la partint del més destacat i important.

Si es tracta d’instruccions seqüencials, cal indicar clarament el pas a pas, amb totes les opcions possibles.

Cal no oblidar que la jerarquització no resta importància a les dades, només les ordena. Tot és important i tot s’ha de comunicar.

Destacar allò essencial
L’ull de l’usuari rastreja la pantalla buscant la paraula/concepte que espera trobar. El seu moviment és circular en el sentit de les agulles del rellotge i no el distreu res. Si en el primer gir no troba la paraula, buscarà la imatge ideal del que espera trobar. Si no el troba, probablement no seguirà a la pàgina. Aquest procés dura menys que el que vosté ha trigat a llegir aquest paràgraf. Per tant, elimini tot el que sigui superflu i innecessari. Els exemples de vegades ajuden, però moltes vegades introdueixen soroll, cal separar-los del gruix del contingut.

Cal recordar: una idea = un missatge.

El disseny no importa
És cert que el fons de color clar, la tipografia d’ull obert i la seva grandària i color, el percentatge d’espais en blanc i l’interlineat són decisions de disseny. Evidentment. Però perquè un missatge arribi a ser considerat per ser consumir, el disseny no importa.

L’internauta no en té temps. Cerca fonts de qualitat que li puguin aportar informació de qualitat i ha acostumat l’ull a ignorar banners i continguts inútils a la pantalla.

Si arriba al missatge des d’un cercador fixant el criteri “cadira”, recorrerà la pantalla buscant la paraula, prescindint de tota la resta. Si no la troba, buscarà la imatge d’una cadira ideal. És a dir, no li serveix un pla des d’un angle estrany o una il·luminació difusa que puguin arribar a confondre l’article “cadira” amb qualsevol altra cosa.

Només si la troba, continuarà el procés de lectura, l’adquisició del missatge. I prescindirà del disseny, llevat que sigui poc ergonòmic.

La transmissió d’imatge corporativa o els colors que indueixin a alterar l’estat d’ànim del lector només es recorden i tenen eficàcia si la visita a pàgines amb un disseny comú són recurrents. Si l’usuari només accedirà un cop per setmana i no obté reforços des d’altres canals —televisió, per exemple—, difícilment recordarà colors, formes o logotips.

Precisió de les dades
Totes les dades que són públiques són reals, precises i comprovables o, si més no, tenen fonts a les quals acudir a demanar una comprovació. Les dades es treballen i es presenten resumides, per estalviar temps, però també s’ofereixen en brut, perquè l’usuari de la informació pugui treballar amb elles.

Si cal, s’establirà un filtre per accedir a fulls de càlcul o bases de dades, però es donarà accés sense massa problemes a la informació. O, si més no, el receptor del missatge ha de tenir clar que pot accedir sempre a aquesta informació.

Infografies memorables
El receptor de la informació concedeix molt pocs segons al consum i té escassa memòria, per tant és necessari generar atractius informes infogràfics que incideixin en la línia informativa i que resultin de fàcil comprensió i memorització.

Les taules estadístiques habituals no es recorden i queden sepultades a la memòria unes sobre les altres fins que les dades es confonen.

La infografia serveix per llançar les dades essencials, però la informació ha de contenir totes les dades elaborades.

Redundància i reiteració, no repetició
Una idea reiterada tindrà més possibilitats d’accés a Internet que una idea repetida, que serà sancionada per cercadors i que produirà rebuig en el receptor que recordi l’original o la primera versió a la qual ha tingut accés.

La reiteració estableix una línia comunicativa clara de l’organització, sense desviacions.

La redundància insisteix en conceptes bàsics, afavorint la comprensió global dels missatges.

Una política de reiteració i redundància estandarditzen la informació, contribueixen a generar la sensació que es tracta d’una organització/font fiable i augmenten la massa crítica de l’audiència per a la propagació dels missatges.

Ús racional de les xarxes socials
Cadascuna de les quatre esferes de l’ecosistema té els seus propis filtres de captació de la informació. La més permeable, i també el més manipulable, és la de les xarxes socials. En aquest cas, l’estratègia implica una línia informativa única per a cada mitjà/canal, remetent a les altres esferes amb freqüència, de manera que el que per aquest canal s’indiqui tingui un suport de credibilitat en els mitjans de comunicació, aglutinadors o, arribat el cas, les informacions generades per altres internautes.