Sí. Fem servir un parell de cookies, i una ni tan sols és nostra. N’haurà d’acceptar-les per estalviar-se aquest missatge que ensenyem per imperatiu legal

“El perill de l’etiquetatge de fotos i el reconeixement facial”, notícia a Interdixit

Disseny + Desenvolupament. Multimèdia. Web. Comunicació. Grafisme. Art

Notícia: “El perill de l’etiquetatge de fotos i el reconeixement facial” de la secció Tendències

El perill de l’etiquetatge de fotos i el reconeixement facial

Demostració d’una identificació amb un 74% d’encert
Demostració d’una identificació amb un 74% d’encert

Cada vegada que una imatge en una xarxa social és etiquetada, s’obre una porta a la vida privada de les persones que apareixen a la fotografia. La imatge i les seves dades associades deixen de pertànyer a qui la va penjar a Internet, tot i que el seu perfil sigui privat. Passa a engrossir una immensa base de dades de persones que, d’aquí a molt poc, podrien ser identificades pel carrer des de dispositius tan aparentment senzills i lúdics com les ulleres de Google.

L’empresa californiana Lambbda Labs ja té una API en proves per a fer servir el seu sistema de reconeixement facial en les Google Glass. El fabricant de les ulleres, Google, encara no ha anunciat cap aplicació similar, però té la tecnologia de Viewdle per desenvolupar-la. Facebook, el seu competidor en xarxes socials, va comprar fa un any Face.com, amb les mateixes intencions.

Mentrestant, les xarxes socials van omplint-se d’aplicacions per a manipular imatges i, evidentment, etiquetar-les.

L’operativa és similar a iPhoto, el programa d’Apple per als aficionats a la fotografia domèstica, que és capaç de reconèixer cares i proposar el seu etiquetatge. Però amb la diferència que les imatges d’iPhoto resideixen —generalment— dins l’ordinador propi i ningú més en té accés a les dades: nom dels subjectes, lloc, geolocalització, condicions tècniques de la presa, dispositiu, aplicació usada en la modificació, temàtica de l’àlbum o esdeveniment, descripcions i notes…

Totes aquestes dades en una xarxa social oberta es convertiran en la base que fan servir els sistemes de reconeixement facial. Amb ells seran capaços d’associar a una cara dades funcionals (DNI, domicili, població, familiars), dades inferides i valoracions de tercers.

El procediment tecnològic és el mateix que estan experimentant les agències de seguretat dels països, dotant els drons de capacitat d’identificació de les cares en temps real. Quan rastregen un objectiu, des de milers de quilòmetres de distància, el pilot pot veure quin percentatge de similitud amb la persona buscada té l’encanonat, el seu índex de perillositat o de prioritat d’eliminació, i decidir així si prem o no el gallet.

En una aplicació pràctica i més propera, es podria donar el supòsit que un ciutadà ha tingut una discussió sense importància en un establiment d’oci. Allà, sense que ho percebi, ha estat gravat el seu rostre i difosa la seva imatge a tots els porters del grup de restaurants, discoteques, sales de festes… Quan es dirigeix, molt de temps després a una discoteca, el porter detecta en els seus Google Glass que es tracta d’un individu conflictiu, al qual no ha de deixar entrar. Encara que sigui la primera vegada que l’ha vist.

I automàticament rep informació en les seves ulleres de registres del pobre ciutadà per vetar-li el pas: nom, edat, data de l’altercat, lloc de l’altercat, amb qui —els seus noms— anava i hi va ara, quines són les seves preferències de beguda, el seu estat de forma física, el seu lloc de treball, etcètera.

I, el que és pitjor, podria fer servir les dades.