Sí. Fem servir un parell de cookies, i una ni tan sols és nostra. N’haurà d’acceptar-les per estalviar-se aquest missatge que ensenyem per imperatiu legal

“L’atribució de fonts on line i la necessitat de periodistes comissariant continguts”, notícia a Interdixit

Disseny + Desenvolupament. Multimèdia. Web. Comunicació. Grafisme. Art

Notícia: “L’atribució de fonts on line i la necessitat de periodistes comissariant continguts” de la secció Posicionament web

L’atribució de fonts on line i la necessitat de periodistes comissariant continguts

Gairebé per aclamació, en les trobades tecnològiques del South by Southwest Interactive, que se celebren aquests dies a Austin (Estats Units), s’ha aprovat un codi visual per atribuir el contingut que ha estat comissariat des d’altres llocs web. La proposta va partir dels curators d’Internet, tot i que els periodistes professionals hi debatien des de la tardor com articular un codi de conducta per a la protecció dels drets de creació de continguts. Els nous símbols, però, només posen de manifest la necessitat que la curació o comissariat de continguts sigui desenvolupat per periodistes de carrera, que tenen assimilat el respecte i tractament adequat de les fonts.

Els símbols presentats per la Maria Popova, autora del web de contingut comissariat Brainpickings, serveixen per identificar l’autor de la font original vampiritzada i per reflectir el vistiplau de l’autor original a una recreació del seu contingut. Tots dos símbols precediran al nom i enllaç de l’autor original:

  • Substitueix la paraula via, que es fa servir en blocs i xarxes socials.
  • S’emprarà per indicar que l’autor (del qual el seu nom i enllaç antecedeix) ha donat el seu vistiplau a la nova presentació del contingut.

En la sessió d’Austin va estar present l’escriptor i periodista David Carr, de The New York Times, que va explicar que de manera simultània a la iniciativa de Popova, professionals del periodisme amb responsabilitats en les redaccions de Esquire, The Atlantic, New York Magazine, The New York Observer, l’agència en línia Longreads i Slate analitzaven en un grup de treball la idea de Simon Dumenco, d’Advertising Age, de proposar un codi de comportament en línia similar.

Codi comú per a problemes diferents
El comissariat de continguts o curation és, a grans trets, la recuperació, reorganització i presentació de contingut propi antic o adjacent amb finalitats de notorietat instantània (social curation), posicionament i màrqueting de continguts (web curation), gestió interna del coneixement d’una empresa o institució (content curation) i producció informativa en mitjans de comunicació de masses (news curation).

Els objectius, temps d’execució i de consum, estratègies informatives i àmbits d’aplicació són diferents, però comparteixen amb els usuaris d’internet no professionals l’explotació dels nínxols de contingut identitari, apropiant-se’ls. En altres paraules, un aficionat, per exemple, obre un microbloc gratuït i comença a col·leccionar allà imatges de llaunes de cervesa captades des d’altres webs d’Internet amb la tècnica del hotlinking. Aquest usuari no professional està comissariant un tipus de contingut sense atribuir cap font.

Per Maria Popova i altres curators el problema rau en que el seu treball de recuperació de continguts, reelaboració i presentació al seu bloc és, posteriorment, comissariat per tercers sense citar-la com curadora. Per al grup de treball de periodistes professionals, el problema és que en la curació tampoc s’atribueix l’origen de tota la informació: un treball professional en mitjans professionals.

Carr recull, per exemple, la queixa constant del poc professional comportament de The Huffington Post, un aglutinador de continguts. Segons indica, els redactors d’aquest nou intermediari reescriuen per complet els textos trobats per Internet, sense aportar cap dada nova i, tot i això, oferint un punt de vista més agressiu, a més d’eliminar gairebé per complet els enllaços a fonts originals i, sovint, sense atribuir el medi de què han afusellat la informació.

En ambdós casos, periodistes i blocaires, l’objectiu era aconseguir un logotip que actués de segell de qualitat, de manera que el lector veiés que la pàgina que visita s’adhereix a una norma productiva comú.

Les crítiques al codi no s’han fet esperar. Per a molts autors a Internet el valor afegit és pràcticament nul, perquè els aglutinadors de notícies i les granges de contingut, que vampiritzen el material informatiu interessant, n’eliminaran els enllaços als autors originals per evitar la sortida dels lectors de les seves pàgines web. D’altres, a més, addueixen que quan un contingut és recuperat i tornat a recuperar, es perd progressivament el rastre de l’autor original, destacant-se el curator més immediat i no el creador del contingut original.

Periodistes de carrera per la ‘web curation’
En qualsevol cas, l’únic avantatge que presenta el nou símbol per via és que redueix, a Twitter, tres caràcters a un únic símbol tipogràfic, guanyant espai per al missatge.

La controvèrsia que s’intenta solucionar amb el codi, tot i així, només posa de manifest que es fa necessari encarregar a professionals del periodisme amb ofici i de carrera el comissariat de continguts en qualsevol dels quatre àmbits d’explotació. Els llicenciats en Ciències de la Informació o Comunicació tenen interioritzats procediments d’identificació de fonts, atribució de continguts, verificació d’informacions, contrast, jerarquització temàtica i redacció orientada a la lectura digital o al posicionament web, a més de fer servir eines i recursos multimèdia.

Aquests són coneixements que s’adquireixen amb anys de carrera i s’assimilen amb anys d’experiència i molt pocs aficionats, encara que hagin participat en cursos de community manager o d’ús professional de xarxes socials i siguin capaços d’expressar-se amb dignitat amb mitjans escrits, poden disposar-ne d’una forma eficient i rendible.

Els curators aficionats, quan no prescindeixen de les fonts, deixen de atribuir-les correctament amb el llenguatge web estàndard.

Per exemple, quan se cita un fragment d’una obra impresa o s’introdueix una cita directa en la que el paràgraf de presentació és més breu que la reproducció, en llenguatge HTML cal fer servir l’etiqueta blockquote amb la URL, si s’escau, indicada en codi ocult. A més, si li llenguatge és HTML5 i es decideix citar de forma directa l’obra o autor de la reproducció es pot utilitzar dins el blockquote l’etiqueta footer:


 <blockquote cite='http://www.domini.com/pagina_original_de_la_font.html'>      Gran parrafada de text      <footer>Nom de l’autor, <a href='http://www.domini.com'>La seva web</a></footer>  </blockquote>

Si la cita és indirecta o és breu i es produeix dins del cos de text, en lloc de escriure-la entre cometes, ha d’assenyalar-se amb etiquetes HTML, perquè el navegador reprodueixi les cometes corresponents:


 <p>La persona esmentada va dir: <q>Aquí escrivim la frase que va dir.</q></p>

L’autor de la pàgina que s’està llegint a Internet s’identifica sempre amb una etiqueta address. L’etiqueta identifica l’autor o autors de la pàgina (amb la seva URL o adreça de correu electrònic de manera opcional), no l’autor original ni les fonts citades. I molt menys serveix per donar una adreça de correu o postal del lloc web.


 <address>Nom de l’autor, <a href='http://www.dominio.com'>La seva web</a></address>

I quan cal citar títols de llibres, capçaleres de mitjans de comunicació, programes de televisió, títulos d’assaigs, poemes o pel·lícules, s’empra en HTML5 l’etiqueta cite:


 <cite>Nom del llibre citat</cite>

D’aquesta manera, sense utilitzar cap altre codi addicional, es respecta l’autoria de tots els continguts, mantenint el seu valor original i incrementant-lo. Però aquesta tasca només la realitzaran correctament professionals del periodisme.